¿Es la Salle o es el Barça?

La Salle Bonanova  9  -  4  Canyelles

Aquest ha estat un dels millors partits de la temporada: concentració total, una defensa sòlida, un mig camp precís i una davantera matadora.

Després de un parell de minuts una mica dubitatius ja hem vist que els nostres estaven inspirats. Al minut tres un tiki-taka al mig del camp digne d’un equip de primera deixa als del Canyelles totalment desconcertats i habilita al Berto per a que es planti devant del porter i marqui el primer gol

Només passen cinc minuts i una contra espectacular del Espa i el Berto acaba en una perfecta rematada de l’Espa que posa la pilota al fons de la Xarxa.

El partit semblava que estava perfectament controlat quan al minut 10 el Canyelles executa magistralment un corner olímpic impossible d’atrapar per el Xavi Aparicio i posa la por al cos dels patidors pares. ¿Cóm ens afectaria aquest contratemps?... Doncs els nostres xavals, com si res, van continuar jugant com el Barça (ho sento per els Periquitos i Merengues) i després de vàries oportunitats avortades in extremis per el porter contrari, una galopada del Berto per la dreta acaba en una centrada mil·limetrada que l’Àlex Pujol remata amb precisió lluny del porter.

Ara li tocava el torn a l’àrbitre, el pobre era més dolent que el Guruceta i va assenyalar un penal inexistent en contra nostre. ¿Tornaria el Canyelles a entrar en un partit del que l’’havíem tret? NO, el Xavi va fer un paradón amb el peu. La venjança va ser un gol de bandera de l’Espa amb una espectacular vaselina.

Així acabava la primera part amb un clar 4 a 1.

La segona part continua com la primera amb dos gols de contraatac del àlex Villabona, un altre del Víctor amb un xut que toca el porter i que acaba entrant plorant al costat del poste i un gol del Berto en un altre contra.

Ja amb el 8 a 1 els nostres s’han relaxat i els del Canyelles ens han marcat un gol de jugada i un altre de penal, un altre cop inexistent. L’Espa fa un altre elegant vaselina i el Canyelles ja a les acaballes deixa el marcador en un 9 a 4.

Boníssim partit dels nostres jugadors. Esperem que sapiguem mantenir aquest ritme. Si ho aconseguim podríem quedar els primers del nostre grup.

Ànim Xavals!!!

Más por viejo que por diablo

Pares   5  -  3  Fills

Un any més li hem d’agrair al Jordi (i a la seva secretària personal) l’organització del clàssic entre pares i fills, i a la Cristina l’àpat posterior en una de les poques pizzeries de Barcelona on encara no tenim prohibida l’entrada. Això si, sospito que la propera vegada trauran els profiterols de la carta.

I un any més s’ha imposat la veterania. Cada vegada està més ajustat, i cal recórrer a petits trucs per mantenir la jerarquia. Així aquest any ens vam fer amb dos reforços de darrera hora (Albert Farré i Pablo Aparicio) que van fer quatre dels cinc gols dels veterans. Sembla que els fills han recorregut al comitè i han demanat veure el seu carnet de paternitat.

El primer partit ha resultat ser decisiu. Després d’un inici igualat però amb certa pressió dels fills, l’Albert ha aprofitat les dues úniques ocasions dels pares per establir un 2-0 molt prometedor. Tot i així, els fills han seguit pressionant, i amb tota justícia han igualat el marcador a través de l’Àlex Pujol. El primer després de robar amb intel·ligència una passada del porter i el segon en un ràpid contraatac.

Podia passar de tot, però han estat els pares qui s’han tornat a avançar en un embolic dins l’àrea que el més pillo de tots ha aprofitat per empènyer la pilota a la xarxa. Els darrers minuts han estat de forta pressió per part dels fills però s’han topat amb una defensa ordenada i sobretot amb l’esplèndida labor del més gran de la saga dels Aparicio. Però quan a la grada es corejava el compte enrere el Pol ha rebut una passada llarga i l’ha tocat suaument per enviar-la a la xarxa... afortunadament els pares vam créixer amb el Maradona i no ens hem deixat enganyar: el gol estava fet amb la “mano de Dios”.

El partit entre els fills semblava igualat: la connexió Pol – Royán s’equilibrava per l’electricitat de l’Espa, la seguretat del Luca i el control del Terry al mig camp. Però els primers minuts han estat decisius. Precisament una combinació entre el Pol i el Carlos ha suposat el primer gol, i una centrada del mateix Carlos ha permès al Xavi Ferrer fer el segon.

A partir d’aquí s’han igualat les tornes i han arribat ocasions pels dos bàndols, però finalment ha estat el Carlos qui ha arrodonit el marcador a pocs minuts del final. Encara hi ha hagut alguna ocasió pel gol de l’honor, però el marcador ja no s’ha mogut. Aquest resultat deixava als pares amb la necessitat d’empatar el darrer partit per endur-se’n el títol...

En el tercer partido, los padres volvían a hacer una exhibición ante el segundo equipo de infantil.

No obstante, el juego comenzaba muy igualado, sin facilidad para llegar a puerta para ninguno de los equipos.

El único gol de los infantiles fue a cuenta de un pequeño descontrol en la defensa, que Andy aprovechaba de manera inmisericorde.

El partido seguía trabado sin claras opciones para ningún equipo, hasta que Jordi Español, de un certero chute desde la frontal del área, colocaba el empate en el marcador.

Los escasos minutos corrían como demonios y parecía que todo quedaría en empate. Pero había otro Aparicio que tenía que demostrar su valía. Así, Pablo Aparicio (sabiamente alineado con los padres) se escapaba en las inmediaciones del corner izquierdo y de un habilidoso centro-chut colocaba el balón en la malla con la colaboración de un defensor.

El partido quedaba en 2-1, dejando las cosas donde debían estar.

Alejandro & Marcel

Pequeñitos sin complejos

Can Buxeres  1 -  3  La Salle Bonanova

Este sábado tocaba quitarse unas cuantas espinas. Parecía que el rival sería asequible... pero no lo fue tanto.

Una vez más, la entrada al campo de los dos equipos tenía carácter, digamos, asimétrico: nuestros niños han crecido y los del rival volvían a parecer alevines. No obstante, las apariencias volvían a engañar. El Can Buxeres, compuesto casi totalmente por jugadores de primer año, plantó cara, aunque no fue suficiente.

Y se debe decir que ocasiones de entregar el partido tuvieron...

Prácticamente en la primera jugada, un estupendo pase de Pol a Berto, que se estrenaba como punta, colocaba el 0-1 en el marcador de manera incontestable. En ese momento parecía que sería la tónica del equipo.

La distribución en el campo volvía a ser la que nos había dado tan buen resultado (y algunos sustos) en otras ocasiones, con todas las líneas adelantadas. La defensa se mostró inclemente y llegaron pocos balones a Xavi.

No obstante, comenzó a notarse un problema que se fue agravando a lo largo del partido. Nuestros hombres de referencia (en especial Pol) sufrían un marcaje férreo. No por pequeños se asustaban a la hora de controlarlos. De esta manera, gran parte de los balones que, obedientemente, Xavi pasaba desde la portería a Pol tenían que ser recuperados por algún otro jugador porque encima de Pol había dos o tres contrarios. Esto no dio demasiados sustos, pero se notó que algo no funcionaba.


Había más hombres clave controlados: Xavi Batlle y Alex Pujol, especialmente.

Sin embargo, la primera parte transcurrió de manera razonablemente controlada y los goles llegaron. Así, en una jugada de equipo, en la que Alex Pujol chutaba a portería encontrando al portero, Miquel Verdaguer aprovechaba el rechace y agujereaba la malla (0-2). Berto volvía a hacer de las suyas y, atento a un pase desde atrás, validaba su segunda diana: 0-3.

Este cronista tiene que reconocer que en el descanso cayó en la tentación: la hora y una mega barbacoa instalada junto al bar del Municipal Can Buxeres hicieron el resto. ¿En qué afecta esto a la crónica? En que me perdí los primeros diez minutos de la segunda parte, incluyendo el penalti.

Por tanto la crónica se reanuda con el marcador en 1-3. 

El problema no fue que nos pitaran un penalti, sino en que los cambios no acababan de encajar en el esquema del equipo. El planteamiento que tan bien resultó en la primera parte parecía hacer aguas y nos pasamos el resto del partido recuperando balones.  

¿Habría otra forma de hacer la transición de la primera a la segunda parte?

En realidad la cosa no pasó de ahí y el resultado quedó en 1-3, pero los pequeñitos del Can Buxeres nos dieron un buen susto.

(Se aceptan contribuciones sobre el penalti...)

Derrota dolorosa

La Salle Bonanova  2  -  6  Vila Olímpica

Dolorosa pel resultat, per la il·lusió que hi havíem posat i, sobretot, per la manera en que ha arribat.

S’ha de dir primer de tot que el V. Olímpica ha resultat ser un molt dur rival i un just guanyador, per lo qual se’ls ha de felicitar abans de dir res més.

Ja els coneixíem d’altres enfrontaments en altres categories. És un club que està fent les coses molt bé, amb moltíssims jugadors a la seva escola i una bona gestió esportiva. Només s’ha de veure com arriben al camp tots junts, perfectament “uniformats”, com escalfen, l’actitud al camp....fins i tot algú va dir que aquesta setmana havien estat entrenant en camp de sorra per preparar al partit contra nosaltres!!!

Hem de recordar, a més, que es tractava de l’equip “C”. Això vol dir que eren els “bons” de primer any (l’”A” son els bons de segon any i el “B” i el “D” els “descartes” de primer i segon any respectivament). Tot i això, pel físic d’alguns d’ells cap pensar que molt probablement anaven reforçats amb varis jugadors de segon any.

El partit comença amb un ritme viu, igualat, amb poques ocasions i molts nervis, especialment per la nostra part. Sembla que ens estem observant mútuament i agafant el lloc al camp. Nosaltres sortim amb un 4-3-3 i ells amb 4-4-2 amb un doble pivot al mig del camp composat pel nº 59, un xaval físicament fortíssim que estava a tot arreu, i pel nº60, el més petit de tots, però també el millor. Ells dos es van valer solets per anul·lar poc a poc el nostre mig camp i començar a fer funcionar el seu, especialment amb precises passades a l’esquena de la nostra defensa per part del petit jugador.

Tot i això, ens avancem al marcador en un clar penal comés sobre el Lluc en una de les poquíssimes vegades que entrem a l’àrea rival i que transforma el Pol agafant la responsabilitat de fer-ho tot i que el llançador oficial de l’equip fos el Pablo.

Amb el gol ens animem, ens anem amunt i ells comencen a contraatacar amb pilotes a l’esquena de la defensa pels ràpids extrems. Precisament, en dues jugades així arriben els seus dos primers gols: primer d’una falta que ha de fer el Víctor quan el seu extrem anava ja a xutar, i després, d’un altre contracop del mateix extrem que es queda sol i que la col·loca per sobre del Xavi. Aquest segon gol arriba just abans del descans i ens deixa molt tocats anímicament.

A la segona part sortim mentalitzats a remuntar i els fem recular una mica. El partit es torna a igualar fins que arriba la jugada que ens acaba enfonsant en el partit: una falta lateral per la dreta que saquen cap el punt de penal i que dona tres bots sense que ningú del nostre equip la tregui fins que la toca un jugador rival ja dins de l’àrea petita sol davant del nostre porter. La diferència entre anar o no a per la pilota es converteix moltes vegades en emportar-te, o no, un partit.

A partir d’aquí baixem els braços i ells es creixen. Ens en marquen tres més ja sense resistència per part nostre i nosaltres en fem un del Xavi Batlle ja cap el final del partit. TOTAL 2-6 un pèl excessiu pel que va ser el partit.

En resum, dolorosa derrota però, com sempre, queda molta lliga i molts partits difícils per jugar. És important que no ens vinguem a baix, que ens aixequem i que li posem una mica més de intensitat a cada passada, cada xut, cada carrera, cada marcatge, en cada entrenament i en cada partit, només així tornarem a estar “allí”, a la lluita per quedar davant.

L’alternativa seria estar “pul·lulant” tot el que queda de temporada per la zona “indefinida” de la classificació, sense al·licient ni emoció. Esperem que no sigui així.       

Jordi “Espa” 

Cura d'humilitat

P.B. Barcino "C"  3  -  2  La Salle Bonanova
 

Desprès del darrer passeig amb el Llongueras de la setmana passada i de la victòria de fa dues setmanes amb un dels equips més difícils, avui hem entropessat  amb un humil Barcino situat a la cua de la taula, que només havia estat capaç de guanyar dos partits i d’empatar-ne uns altres dos.

Poc ens ho pensàvem els matiners i sacrificats pares que perdríem aquest partit quan hem vist el rival que estava format per xavals de primer any que eren com a mínim deu centímetres més baixos que nosaltres de mitja. El rival potser ha fet el partit de la seva història; no podem dir que el resultat hagi estat injust.

Només començar el partit ja hem vist que hi havia quelcom que fallava: els contraris estaven molt més endollats que nosaltres. Els de La Salle dominàvem per que tècnicament eren millors i teníem més cos, però els xavals del Barcino corrien el doble que nosaltres i no ens deixaven respirar. Al minut tres en una jugada desafortunada nostra ens han marcat un gol que ha mantingut molt alts el ànims del contrincant.

Ens ha costat més de deu minuts remuntar aquest primer gol. Una jugada per la banda esquerra ha estat culminada per el Víctor amb un preciós gol que ens hauria d’haver donat tranquil·litat. Aquest gol, però, no ens ha servit per a millorar: excessiva acumulació de jugadors al centre del camp que es molestaven uns als altes i que impedien que poguéssim generar cap jugada de perill. Aquesta acumulació de gent i la pressió del contrari ens portava a la desesperació que es manifestava en llargues jugades que acabaven amb xuts des de la llarga distància sense cap perill. El rival tampoc generava cap perill.

Amb empat a 1 hem arribat al final de la primera part. Pensàvem que la mitja part serviria per corregir els defectes de la primera i per motivar més als nostres jugadors, però aviat hem vist que no era així. I al minut deu, en el segon xut a porta del Barcino, segon gol, i tres minuts més tard, a la sortida d’un corner, tercer gol. Això ha desinflat als nostres jugadors i ha donat ales als contraris que han tret forces (no sé de on) per seguir perseguint als nostres que continuaven apilats al centre del camp.

A deu minuts del final hem superat el baixó i hem tornat a apretar de valent. Primer un xut al travesser i finalment un preciós gol del Carlos Royan amb xut des de fora de l’àrea que s’ha colat per l’escaire. Ja no hi ha hagut temps de més...

Cura d’humilitat per a La Salle que de segur ens servirà com a lliçó per a futurs partits; no hi ha rival petit.