diumenge, 28 d’octubre del 2012

He perdido la cuenta

La Salle Bonanov 12  1   Penya Manigua



Pues acabé perdiendo la cuenta, y eso que estaba pendiente por haber recibido el notable honor de repetir como cronista. Mi agradecimiento a los padres que estábais conmigo y me recordásteis quién hizo cada gol.

Y es que el partido contra la Gran Penya Espanyolista Manigua tuvo poca historia y muchos goles. Pero intentaré escribir primero sobre lo que no fueron goles.

Los de Manigua venían dispuestos a dejarnos en fuera de juego, literalmente. En una arriesgada estrategia, todas sus líneas subían hasta el medio campo. Esto implicó que, durante los primeros minutos, el árbitro no dejó de señalarnos dicha vulneración del reglamento, la mayor parte de las veces, con razón.

Luego nuestros jugadores aprendieron y empezó el chorro de goles, pero luego iré con eso.

Por tanto, tocaré el tema de la defensa. La defensa estuvo estupenda. Tremendamente sólida durante la primera parte, con Carlos Royán, Sergi Ubach, Max y Víctor. El pobre Xavi Aparicio se aburrió bastante la primera parte porque no le llegaba ni un solo balón con peligro. Es cierto que los atacantes eran pequeñitos, pero varios de ellos exhibían una buena velocidad punta y que en ningún momento bajaron los brazos.

En la segunda parte, cambio radical de la defensa: Alex Bertolín, Jordi Balcells, Marcel y, repitiendo, Víctor. A pesar de que los cambios del descanso habían producido una entrada fría en algún otro partido, se mantuvo la solidez defensiva. 

Probablemente sea en esto en lo que hayamos mejorado más respecto del curso anterior. No obstante no hay que despistarse que, con el regalo del árbitro, nos mantenemos como el equipo "grande" más goleado.

¿El regalo del árbitro? Exigía que nos dejásemos meter un gol. Como nos negamos, en la única internada de cierto peligro (tampoco mucho) de los visitantes en los dominios de Xavi Aparicio señaló un sorprendente penalti, sin que se atreviese a señalar qué jugador había cometido la infracción. El jugador visitante, de cuyo número no quiero acordarme, lanzó la falta impecablemente, a pesar de lo cual Xavi estuvo a punto de desviarla, habiendo adivinado la intención.

También se debe destacar la labor de la media y la delantera, presionando por todo el campo y facilitando transiciones rápidas que solían dejar a los delanteros en superioridad numérica, ya que los visitantes no sabían ir más allá de (intentar) provocar el fuera de juego. Hoy me gustaría hablar de la esforzada labor de Àlex Villabona, que ha recibido la pesada herencia del puesto de Javi y que lo está haciendo muy bien.

Pero bueno, vayamos ahora con la goleada:

Àlex Pujol: 5 goles, repóker en un espectacular debut con el equipo federado.
Àlex Español: 3 goles, su habitual "hat-trick".
Alejandro "Rodri": 2 goles.
Àlex Villabona: 1 gol.
Àlex Bertolín: 1 gol.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Los corderitos del Bon Pastor tenían dientes

Bon Pastor  3 La Salle Bonanova


Es probable que llegásemos confiados al campo del Bon Pastor. Dos partidos razonablemente fáciles contra equipos muy inferiores podían habernos hecho creer que ya estaba todo hecho. Es sorprendente que jugar en 2ª división, aparentemente, sea más fácil que en 3ª. Cosas de la edad.

La verdad es que el comienzo del partido no fue fácil. Eso sí, con extrema puntualidad por parte del colegiado que pitó el arranque a las 16:00:00. Los jugadores locales parecían conocer bien sus posiciones y, mirando desde abajo a los nuestros, comenzaron atacando. No obstante en el minuto 2 nos hacían una falta en la frontal de su área, con tarjeta amarilla incorporada, y nos permitían tirar a portería por primera vez. Pol tiró bastante bien pero el portero local desvió a corner.

Comenzábamos a llegar con cierta regularidad al área contraria pero no conseguíamos "abrir la lata", a pesar de algunos centros inspirados de los extremos que no conseguían ser rematados con éxito.

Finalmente, tras un saque de córner, Victor conseguía estrenar el marcador en el minuto 11. Tres minutos después, un centro de Rodri era rematado espectacularmente por Batlle, con rebote incluido en el larguero. 0-2. La cosa parecía enderezarse.

Una nueva cabalgada por la derecha, con la pelota coqueteando con la línea, le llegaba de nuevo a Batlle que, sutilmente, dejaba el 0-3 en las mallas.

Pero los corderitos tenían armas escondidas y el número 10 era una de ellas. Así en el minuto 19 se escapaba en fuera de juego (clarísimo para todos menos para el colegiado) y nos colocaba el 1-3.

Encima, un par de minutos más tarde, nos adivinaban las intenciones: nuestro exclusivo saque de falta Pol-Royán era desmontado por los locales, enviando la pelota a córner.

Seguíamos apretando, pero los locales también jugaban. Así en el minuto 24 se nos escapaba un delantero local y nos hacía el 2-3. Evidentemente no se iban a dejar ganar así como así.

Ni siquiera los balones altos (que debían estar por encima de las posibilidades locales) llegaban a buen puerto y nos desmontaban casi todos los saques de falta. Igualmente el portero local (el primero de los alineados) paraba tiros que, quizá, hubiesen podido aumentar la diferencia.

Era el momento de "Espa" que, caracoleando por la zona, nos tranquilizó con el 2-4 rozando con el final de la primera mitad. No obstante la cosa distaba mucho de estar encarrilada.

La segunda parte contó con las habilidades dramáticas de los locales. Así, ya sea porque se les acercaba la hora de la siesta, o porque habían visto algo pardillo al colegiado, decidieron poner en marcha una estrategia que exasperaría al respetable: el piscinazo. Así hacia el minuto 5 se anulaba un gol a Rodri por presunta falta al portero, que había descubierto en la hierba artificial su hábitat preferido.

No obstante esta predilección por Morfeo (qué contenta estaría su señorita), debía tener algún coste. Así el 2-5 fue un gol en propia meta que, como los otros, también cuenta. Simultáneamente, otro jugador local pretendía anular la jugada dejándose caer en el cesped, cerca del medio campo, a ver si el árbitro picaba. 

Entre piscinazo y piscinazo, "Espa" se volvía a escapar por la izquierda y nos regalaba una vaselina que valía el 2-6. Un minutito después lo volvía a repetir, esta vez exhibiendo grandes aptitudes para el Tae Kwondo. Este gol era anulado por el árbitro, quizá con razón.

Pero los locales también sabían meter goles bonitos, y de saque de falta ceñidísimo a la escuadra nos metían el 3-6. Nada que discutir.

Lo que comenzó a ocurrir entonces fue que los pastorcillos decidieron atacar por bajo. No había pase que no se intentase cortar con entradas más que discutibles que, sin embargo, no recibían sanción arbitral. ¡Qué malo es esto de ser grande y jugar contra niños pequeños enrabiados! Así Rodri recibía una caricia en la frontal de área, necesitando de las asistencias. Luego sería cambiado.

En el minuto 30 llegó el 3-7 con escapada de Espa y pase a Batlle, que lo volvía a dejar en la red.

Los pastorcillos recrudecían el juego faltón a pesar de lo cual, Andy recibió un balón y lo colocó en la red, poniendo el definitivo 3-8 en el marcador.

No obstante, al margen de la querencia por la hierba, unos jugadores a los que en su mayoría sacaban la cabeza nuestros niños, nos habían plantado cara con tesón, velocidad, disciplina y varios puntos de malicia. Quizá esta liga no sea el camino de rosas que parecía.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Un deu que compta com un "suficient"

La Salle Bonanov 10  -  2  Collblanc


Nova victòria abultada, probablement massa pel que s’ha vist al terreny de joc. Altra vegada teníem un rival petit, però aquest ens ha plantat cara mentre el físic l’ha acompanyat. M’ha recordat els partits que perdíem l’any passat contra els rivals de l’altra lliga i que, com avui li ha passat al Collblanc, començàvem jugant bé però quan ens queien un parell de gols ens enfonsàvem anímicament i acabàvem golejats. Suposo que en aquesta edat és difícil aïllar-se del marcador i mantenir la concentració quan veus que et van caient gols en contra.

Avui ha obert la llauna el Berto amb un gol de falta i amb dedicació a la grada inclosa. Semblava que la falta era massa llunyana, però el seu cacau ha superat netament la barrera i s’ha colat arran de pal malgrat l’estirada del porter. Semblava que la resta seria senzilla però no ha estat així, més per mèrit del rival que per demèrit nostre. Efectivament el Collblanc no ha abaixat als braços sinó tot al contrari. Animat pels crits estentoris del seu entrenador, ha començat a pressionar amunt impedint-nos sortir amb la pilota controlada. Per culpa d’això, el nostre mig camp no entrava en joc i a la davantera no li arribaven pilotes en condicions. Mentrestant ells anaven apropant-se cada vegada més i finalment ha arribat el gol que feia justícia al que s’estava veient al camp. Han seguit uns minuts igualats, on hem defensat més que no pas atacat, però per sort en una de les poques arribades ha vingut una genialitat de l’Ígor: rep la pilota prop de l’àrea, fa una mitja volta amb barret inclòs i sense deixar-la botar envia una vaselina al pal contrari. Un gol de mestre que ens donava aire. Tot seguit ha arribat un córner a favor on els petits defenses no han pogut treure la pilota i l’Espa, molt atent, ha posat el peu per marcar el tercer. Tot i així seguíem sense ser superiors i una badada defensiva ha permès a un davanter rival plantar-se sol davant del Xavi. Prou ha fet aquest aturant el primer xut, però el rebot ha anat a un altre davanter que ha reduït distàncies. El gol feia justícia al bon joc rival i deixava un marcador gens tranquil·litzador per la segona part.

Però el descans ens ha anat bé, i aquest cop els canvis ens han donat un aire nou. En particular, gran partit del Lluc que s’ha convertit en un autèntic malson pel lateral esquerre del Collblanc. Només començar l’Espa ha rebut una pilota, ha amagat dues vegades fins obtenir línia de xut i llavors ha engaltat un bon xut que ha significat el quart gol. Tot seguit el Pol ha controlat prop de l’àrea i s’ha inventat una altra vaselina marca de la casa que ha suposat el cinquè. El sisè també ha estat de traca i mocador: cavalcada en solitari del Lluc que ell mateix ha rematat amb potència i precisió. L’Espa seguia lluitant i ha posat el cap en una pilota dividida que després de rebotar en un rival s’ha colat a la xarxa. El vuitè ha estat obra del Royan, també en una bona jugada personal per la banda. El novè l’ha fet l’Andy al transformar un penal que li havien fet a ell mateix. Això estava acabat i ja ni tan sols se sentia l’entrenador rival, però l’Espa encara tenia gana i, en una jugada on semblava impossible treure res perquè estava rodejat de rivals, s’ha desfet de tots i ha tancat el marcador.

En fi, tràmit superat. Partit amb molts gols i alguns molt bonics, però gràcies sobretot a l’encert individual. Cal seguir treballant el joc d’equip perquè quan ens arribin els rivals de la nostra talla no ens les mamarem tant dolces.

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Aquest cop fem de Goliat

Singuerlin  2  -  8  La Salle Bonanova


Sant tornem-hi. Com cada any l’arribada dels bolets coincideix amb la dels gols, les emocions, les alegries... i els madrugons, les bronques, les llargues esperes sota un sol asfixiant. En definitiva, alts i baixos com tot a la vida. I com el partit d’avui, en què a la primera part hem tocat el cel mentre que a la segona s’adormien les ovelles.
Sant tornem-hi. Amb una base igual, però amb algunes cares noves, alguna baixa il·lustre, i uns rivals més petits. I això que, amb honroses excepcions, no sembla que els nostres hagin crescut tant com per igualar les torres humanes que ens trobàvem la temporada passada, sense anar més lluny les que ens van esperar en aquest mateix camp per endossar-nos una bona pallissa.
Per ser el primer dia, hem gaudit de mitja hora addicional d’escalfament previ al partit. Per un cop acceptarem la broma però caldrà revisar bé aquesta llista per no trobar-nos més sorpreses.
Pel que fa al partit, aviat s’ha vist que érem superiors. Pressió en atac, possessió, localització al seu camp... Recolzats a darrera per la solidesa del Xavi, la sortida de pilota del Royan i el Max, el Víctor i el Sergi alternant les pujades per la banda, un mig camp molt creatiu amb el Pol, el Terry i l’Ígor, i un atac demolidor amb el Villa, l’Espa i el Rodri. Tots semblaven conèixer el seu paper, malgrat que alguns estrenaven nova demarcació.
Tot i així ens ha costat marcar, però quan hem obert la llauna han començat a caure els gols a cabassos. El premi al primer gol de la temporada se l’ha endut el Royan que ha pujat a rematar un córner i ha aprofitat un rebuig. El segon ha vingut després d’una bona jugada per la banda del Villa, bon centre a l’Espa que podia haver xutat però ha preferit cedir-la al Rodri que encara estava millor situat i només l’ha hagut d’empènyer. El tercer si que l’ha fet l’Espa després d’una altra gran jugada del Villa. Després ha vingut el torn de la banda dreta: el Rodri fins a la cuina, cedeix enrera per l’Ígor que la col·loca perfectament al forat. Molt bon partit del debutant, que ha mostrat una tècnica exquisida al mig del camp. Altre cop per la dreta, ha arribat una centrada del Sergi que l’Espa ha empès a la xarxa. Hauríem pogut augmentar el marcador quan el Víctor ha fet una cavalcada impressionant i només l’han pogut frenar fent-li penal, però el porter s’ha llançat molt bé per aturar el xut del Villa que no anava gens malament. No ens ha afectat. De seguida ha arribat una passada magistral del Rodri a l’espai a la que l’Espa ha arribat un segon abans que el porter i amb un lleuger toc l’ha superat per quedar-se sol i completar el seu hat-trick. I encara li ha quedat temps per fer dues assistències, una al Villa i una al Rodri, que aquests han convertit en gol coronant una primera part per emmarcar.
A mitja part ha sortit el sol, i ha eclipsat el nostre bon joc. Pot ser que realment hagi influït perquè la veritat és que ha escalfat amb ganes. L’altre factor han estat els canvis. Encara que els nous no desentonaven individualment, com a equip no trobàvem la mateixa fluïdesa i això no ens permetia arribar a dalt amb claredat. Al contrari, que en una badada defensiva ens han colat el primer, i en un contraatac el segon. Compte amb aquest perquè ha vingut en una jugada d’aquelles que l’any passat ens feien tant de mal: perdem la pilota en atac i el rival envia una pilota en terra de ningú perquè hi arribi el més ràpid, que en molts casos és el davanter rival. En aquest moment un del públic ha cridat amb gràcia andalusa “venga, que ganamos 2-0”. I tenia raó. Potser el comentari ens ha picat, perquè a partir de llavors hem reaccionat i hem començat a posar setge a la porteria rival. Però ha estat sense èxit, gràcies sobretot a una gran actuació del porter rival. També s’ha de dir que l’àrbitre li ha anul·lat un gol a l’Andy per un fora de joc més que discutible, i que el Berto ha coronat una gran jugada personal amb un xut a la creueta.
Bé, en general no ens podem queixar. Si mantenim el nivell de la primera part sembla que aquest any podem donar guerra per dalt. Però no avancem esdeveniments que encara no sabem amb qui ens les haurem de veure. De moment, sembla que el Barcino ha guanyat 0-9. Bona jornada pels visitants. Espero que ni sigui un presagi pel clàssic!