Un any més li hem d’agrair al Jordi (i a la seva secretària personal) l’organització del clàssic entre pares i fills, i a la Cristina l’àpat posterior en una de les poques pizzeries de Barcelona on encara no tenim prohibida l’entrada. Això si, sospito que la propera vegada trauran els profiterols de la carta.
I un any més s’ha imposat la veterania. Cada vegada està més
ajustat, i cal recórrer a petits trucs per mantenir la jerarquia. Així aquest
any ens vam fer amb dos reforços de darrera hora (Albert Farré i Pablo
Aparicio) que van fer quatre dels cinc gols dels veterans. Sembla que els fills
han recorregut al comitè i han demanat veure el seu carnet de paternitat.
El primer partit ha resultat ser decisiu. Després d’un inici
igualat però amb certa pressió dels fills, l’Albert ha aprofitat les dues
úniques ocasions dels pares per establir un 2-0 molt prometedor. Tot i així,
els fills han seguit pressionant, i amb tota justícia han igualat el marcador a
través de l’Àlex Pujol. El primer després de robar amb intel·ligència una
passada del porter i el segon en un ràpid contraatac.
Podia passar de tot, però han estat els pares qui s’han
tornat a avançar en un embolic dins l’àrea que el més pillo de tots ha
aprofitat per empènyer la pilota a la xarxa. Els darrers minuts han estat de
forta pressió per part dels fills però s’han topat amb una defensa ordenada i sobretot
amb l’esplèndida labor del més gran de la saga dels Aparicio. Però quan a la
grada es corejava el compte enrere el Pol ha rebut una passada llarga i l’ha
tocat suaument per enviar-la a la xarxa... afortunadament els pares vam créixer
amb el Maradona i no ens hem deixat enganyar: el gol estava fet amb la “mano de
Dios”.
El partit entre els fills semblava igualat: la connexió Pol –
Royán s’equilibrava per l’electricitat de l’Espa, la seguretat del Luca i el
control del Terry al mig camp. Però els primers minuts han estat decisius. Precisament
una combinació entre el Pol i el Carlos ha suposat el primer gol, i una
centrada del mateix Carlos ha permès al Xavi Ferrer fer el segon.
A partir d’aquí s’han igualat les tornes i han arribat
ocasions pels dos bàndols, però finalment ha estat el Carlos qui ha arrodonit
el marcador a pocs minuts del final. Encara hi ha hagut alguna ocasió pel gol
de l’honor, però el marcador ja no s’ha mogut. Aquest resultat deixava als
pares amb la necessitat d’empatar el darrer partit per endur-se’n el títol...
En el tercer partido, los padres volvían a hacer una
exhibición ante el segundo equipo de infantil.
No obstante, el juego comenzaba muy igualado, sin facilidad
para llegar a puerta para ninguno de los equipos.
El único gol de los infantiles fue a cuenta de un pequeño
descontrol en la defensa, que Andy aprovechaba de manera inmisericorde.
El partido seguía trabado sin claras opciones para ningún
equipo, hasta que Jordi Español, de un certero chute desde la frontal del área,
colocaba el empate en el marcador.
Los escasos minutos corrían como demonios y parecía que todo
quedaría en empate. Pero había otro Aparicio que tenía que demostrar su valía.
Así, Pablo Aparicio (sabiamente alineado con los padres) se escapaba en las
inmediaciones del corner izquierdo y de un habilidoso centro-chut colocaba el
balón en la malla con la colaboración de un defensor.
El partido quedaba en 2-1, dejando las cosas donde debían
estar.
Alejandro & Marcel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada