Desprès del
darrer passeig amb el Llongueras de la setmana passada i de la victòria de fa
dues setmanes amb un dels equips més difícils, avui hem entropessat amb un humil Barcino situat a la cua de la
taula, que només havia estat capaç de guanyar dos partits i d’empatar-ne uns
altres dos.
Poc ens ho
pensàvem els matiners i sacrificats pares que perdríem aquest partit quan hem
vist el rival que estava format per xavals de primer any que eren com a mínim deu
centímetres més baixos que nosaltres de mitja. El rival potser ha fet el partit
de la seva història; no podem dir que el resultat hagi estat injust.
Només començar el
partit ja hem vist que hi havia quelcom que fallava: els contraris estaven molt
més endollats que nosaltres. Els de La Salle dominàvem per que tècnicament eren
millors i teníem més cos, però els xavals del Barcino corrien el doble que
nosaltres i no ens deixaven respirar. Al minut tres en una jugada desafortunada
nostra ens han marcat un gol que ha mantingut molt alts el ànims del contrincant.
Ens ha costat més
de deu minuts remuntar aquest primer gol. Una jugada per la banda esquerra ha
estat culminada per el Víctor amb un preciós gol que ens hauria d’haver donat tranquil·litat.
Aquest gol, però, no ens ha servit per a millorar: excessiva acumulació de
jugadors al centre del camp que es molestaven uns als altes i que impedien que poguéssim
generar cap jugada de perill. Aquesta acumulació de gent i la pressió del
contrari ens portava a la desesperació que es manifestava en llargues jugades
que acabaven amb xuts des de la llarga distància sense cap perill. El rival
tampoc generava cap perill.
Amb empat a 1 hem arribat al final de la
primera part. Pensàvem que la mitja part serviria per corregir els defectes de
la primera i per motivar més als nostres jugadors, però aviat hem vist que no
era així. I al minut deu, en el segon xut a porta del Barcino, segon gol, i tres
minuts més tard, a la sortida d’un corner, tercer gol. Això ha desinflat als
nostres jugadors i ha donat ales als contraris que han tret forces (no sé de
on) per seguir perseguint als nostres que continuaven apilats al centre del
camp.
A deu minuts del final
hem superat el baixó i hem tornat a apretar de valent. Primer un xut al travesser
i finalment un preciós gol del Carlos Royan amb xut des de fora de l’àrea que s’ha
colat per l’escaire. Ja
no hi ha hagut temps de més...
Cura d’humilitat
per a La Salle que de segur ens servirà com a lliçó per a futurs partits; no hi
ha rival petit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada