Perdonando, que es gerundio, o el árbitro con el umbral bajo

Sant Martí Condal "A"  2  -  3  La Salle Bonanova "A"

Barcelona, 8 de la mañana. 9 grados centígrados, con sensación térmica de 4 ó 5. Niños dormidos; padres... haciendo lo que podemos. Hasta la señora del bar estaba medio dormida, aunque prepara un chocolate a la taza que tiembla el misterio.

Partido de los que hay que cuidar, dada la clasificación relativa de ambos equipos, 5º (ellos) y 3º (nuestros niños).

El despertar brusco se produce cuando, a escasos minutos del comienzo, un pase fallido deja al delantero del equipo local solo y Xavi, quizá demasiado adelantado, no puede parar una vaselina que ponía el 1-0. Vaya si nos despertamos. De hecho Miquel Verdaguer igualaba el marcador escasamente 2 minutos después. Volvía a comenzar el partido.

Comenzaba en este momento una trabajosa labor de control y ataques por las bandas y por el centro con tres problemas, a saber:

1. Uno de los mejores porteros contra los que nos hemos jugado los cuartos últimamente, vestido â la Kameni.
2. El institno "killer" que hoy se nos había quedado en la cama.
3. Un árbitro que no sigue nuestro apasionante Whatssap (en Sevilla le llaman, directamente, "guassa") y que tenía el umbral del fuera de juego por los suelos.

Total que, a pesar del excelente partido de la defensa y la media, cuando llegábamos a las cercanías de la portería local, bien el árbitro nos cortaba el rollo, bien el portero la paraba.

El árbitro no tenía tan bajo el umbral de decisión para los penalties y sólo se atrevió a pitar uno tras el segundo derribo en el área local. Parecia que se encarrilaba la cosa... pero los factores 1 y 2 se conjugaron en el lanzamiento. Seguía el empate a 1.

No obstante, algo más avanzado el primer tiempo, un centro de Villa se veía rematado espectacularmente por un defensa local que tampoco se había despertado del todo y nos adelantaba 1-2. Suspiros de alivio entre la esforzada afición visitante que, cansada de tanto piropear al árbitro, por fín veía el fruto de sus desvelos.

No obstante, los de casa también jugaban y, al borde del descanso, otra vez el número 10 nos perforaba la portería, dejando claro que no nos podíamos confiar. 2-2.

El segundo tiempo comenzó con claro dominio lasaliano y, al poco de comenzar y al poco de salir, Berto hacía un gol dificilísimo desde la derecha y sorprendiendo a propios y extraños.

El resto del partido, dedicado alternativamente al fútbol control y los ataques vertiginosos... y a fallar el último chut o a que nos lo parase el estupendo portero local.

Lo dicho: estupendo partido de la defensa y la media (los dos goles locales no deben despistarnos). También la delantera ha trabajado de lo lindo y ha echado imaginación. Lástima que la efectividad en el tiro a puerta sólo se haya despertado a medias hoy.

Pero también es importante ganar los partidos en los que la inspiración sólo funciona tras mucha transpiración, ¿o no?

 

La Salle Bonanova  8  -  0  Poble Sec

Partit còmode el d’ahir a casa contra un debilitat Poble Sec que va comparèixer amb només 10 jugadors de primer any, tres dels quals noies. Sembla que tenien dos lesionats, un de malalt i un altre castigat.

Curiós equip aquest que juga amb tres nenes, que prefereix anar 10 a un partit que aixecar un càstig i que porta mantes a la bossa del “utillero” per abrigar als nens fora del vestidor mentre esperen que es dutxin les nenes primer...

Per cert que les noies van fer un molt bon paper, amb la seva portera com autèntica figura de l’equip (sembla que ha desestimat ofertes del Barça i d’Espanyol perquè volia seguir jugant amb els seus amics de sempre) i amb una altre de central fent també un molt bon paper.

Havia de ser, doncs, un partit per jugar tranquils, tocar la pilota i intentar fer molts gols i que no ens en fessin cap (sota amenaça del míster de portar a tot l’equip al Parc Güell a fer físic dilluns si això passava), intentar deixar el marcador sentenciat aviat i donar molts minuts a jugadors que en tenen menys normalment.

I així va ser: donada la superioritat numèrica i física aviat juguem amb sols tres defenses al pujar el Carlos a mig camp. L’equip la juga bé per terra, amb criteri i generant nombroses ocasions de gol i aviat arriba el primer en jugada per la dreta que culmina l’Espa de bon xut creuat.

Malgrat això no acabem d’estar massa fins davant la porteria i tot i tenir moltíssimes ocasions en bones jugades del Xavi, l’Alex P. o del Villa, no és fins quasi el minut 25 que aquest últim trenca la defensa pel mig i es planta sol davant de la portera que ja no pot fer res en aquesta ocasió per aturar la pilota. Poc abans de la mitja part el Xavi remata de volea una centrada des de l’esquerra i fa el 3-0 que ens permet moure la banqueta ja al inici de la segona part.

Entre els poc habituals estava el Livio que va trigar molt poc en fer-se veure al aconseguir en el primer minut de la segona part, i en la primera bola que va tocar, el quart gol de l’equip.

El rival, ja cansat i amb el marcador sentenciat, renuncia a tocar-la i abaixa els braços. Son moments en els que els tenim tancats a la seva area i creem infinitat d’ocasions: Livio, Àlex P., Xavi B., Andy, Villa,... arriben un i altre cop a la porteria a passades del Pol, del Terry (gran partit el seu!), del Carlos o del A. Trías, però n’aprofitem poques. Només el Villa en dos jugades similars molt seguides marxant per velocitat i definint bé per aconseguir un “hat-trick”, el Xavi rematant col·locat al primer pal i fent el seu doblet i el Rodri aprofitant un rebuig de la portera que es queda curt, son capaços de “ficar-la”. 

8-0 i cap a dinar.

Partit tranquil, ben resolt, amb el Xavi A. passant totalment desapercebut (es salven de la pallissa a P. Güell!) i amb molt de joc de toc. Prueba superada.

Ara a matinar per anar a visitar el S.Martí Condal (partit a les 8.45h del matí) on ens espera un rival directe al que podríem acabar d’eliminar si els guanyéssim. Acaben de perdre 2-0 a casa del Can Buxeres i a l’anterior jornada per només 1-3 a casa amb el V. Olímpica. Partit complicat a priori: a treballar!!

Jordi "Espa"

¿Es la Salle o es el Barça?

La Salle Bonanova  9  -  4  Canyelles

Aquest ha estat un dels millors partits de la temporada: concentració total, una defensa sòlida, un mig camp precís i una davantera matadora.

Després de un parell de minuts una mica dubitatius ja hem vist que els nostres estaven inspirats. Al minut tres un tiki-taka al mig del camp digne d’un equip de primera deixa als del Canyelles totalment desconcertats i habilita al Berto per a que es planti devant del porter i marqui el primer gol

Només passen cinc minuts i una contra espectacular del Espa i el Berto acaba en una perfecta rematada de l’Espa que posa la pilota al fons de la Xarxa.

El partit semblava que estava perfectament controlat quan al minut 10 el Canyelles executa magistralment un corner olímpic impossible d’atrapar per el Xavi Aparicio i posa la por al cos dels patidors pares. ¿Cóm ens afectaria aquest contratemps?... Doncs els nostres xavals, com si res, van continuar jugant com el Barça (ho sento per els Periquitos i Merengues) i després de vàries oportunitats avortades in extremis per el porter contrari, una galopada del Berto per la dreta acaba en una centrada mil·limetrada que l’Àlex Pujol remata amb precisió lluny del porter.

Ara li tocava el torn a l’àrbitre, el pobre era més dolent que el Guruceta i va assenyalar un penal inexistent en contra nostre. ¿Tornaria el Canyelles a entrar en un partit del que l’’havíem tret? NO, el Xavi va fer un paradón amb el peu. La venjança va ser un gol de bandera de l’Espa amb una espectacular vaselina.

Així acabava la primera part amb un clar 4 a 1.

La segona part continua com la primera amb dos gols de contraatac del àlex Villabona, un altre del Víctor amb un xut que toca el porter i que acaba entrant plorant al costat del poste i un gol del Berto en un altre contra.

Ja amb el 8 a 1 els nostres s’han relaxat i els del Canyelles ens han marcat un gol de jugada i un altre de penal, un altre cop inexistent. L’Espa fa un altre elegant vaselina i el Canyelles ja a les acaballes deixa el marcador en un 9 a 4.

Boníssim partit dels nostres jugadors. Esperem que sapiguem mantenir aquest ritme. Si ho aconseguim podríem quedar els primers del nostre grup.

Ànim Xavals!!!

Más por viejo que por diablo

Pares   5  -  3  Fills

Un any més li hem d’agrair al Jordi (i a la seva secretària personal) l’organització del clàssic entre pares i fills, i a la Cristina l’àpat posterior en una de les poques pizzeries de Barcelona on encara no tenim prohibida l’entrada. Això si, sospito que la propera vegada trauran els profiterols de la carta.

I un any més s’ha imposat la veterania. Cada vegada està més ajustat, i cal recórrer a petits trucs per mantenir la jerarquia. Així aquest any ens vam fer amb dos reforços de darrera hora (Albert Farré i Pablo Aparicio) que van fer quatre dels cinc gols dels veterans. Sembla que els fills han recorregut al comitè i han demanat veure el seu carnet de paternitat.

El primer partit ha resultat ser decisiu. Després d’un inici igualat però amb certa pressió dels fills, l’Albert ha aprofitat les dues úniques ocasions dels pares per establir un 2-0 molt prometedor. Tot i així, els fills han seguit pressionant, i amb tota justícia han igualat el marcador a través de l’Àlex Pujol. El primer després de robar amb intel·ligència una passada del porter i el segon en un ràpid contraatac.

Podia passar de tot, però han estat els pares qui s’han tornat a avançar en un embolic dins l’àrea que el més pillo de tots ha aprofitat per empènyer la pilota a la xarxa. Els darrers minuts han estat de forta pressió per part dels fills però s’han topat amb una defensa ordenada i sobretot amb l’esplèndida labor del més gran de la saga dels Aparicio. Però quan a la grada es corejava el compte enrere el Pol ha rebut una passada llarga i l’ha tocat suaument per enviar-la a la xarxa... afortunadament els pares vam créixer amb el Maradona i no ens hem deixat enganyar: el gol estava fet amb la “mano de Dios”.

El partit entre els fills semblava igualat: la connexió Pol – Royán s’equilibrava per l’electricitat de l’Espa, la seguretat del Luca i el control del Terry al mig camp. Però els primers minuts han estat decisius. Precisament una combinació entre el Pol i el Carlos ha suposat el primer gol, i una centrada del mateix Carlos ha permès al Xavi Ferrer fer el segon.

A partir d’aquí s’han igualat les tornes i han arribat ocasions pels dos bàndols, però finalment ha estat el Carlos qui ha arrodonit el marcador a pocs minuts del final. Encara hi ha hagut alguna ocasió pel gol de l’honor, però el marcador ja no s’ha mogut. Aquest resultat deixava als pares amb la necessitat d’empatar el darrer partit per endur-se’n el títol...

En el tercer partido, los padres volvían a hacer una exhibición ante el segundo equipo de infantil.

No obstante, el juego comenzaba muy igualado, sin facilidad para llegar a puerta para ninguno de los equipos.

El único gol de los infantiles fue a cuenta de un pequeño descontrol en la defensa, que Andy aprovechaba de manera inmisericorde.

El partido seguía trabado sin claras opciones para ningún equipo, hasta que Jordi Español, de un certero chute desde la frontal del área, colocaba el empate en el marcador.

Los escasos minutos corrían como demonios y parecía que todo quedaría en empate. Pero había otro Aparicio que tenía que demostrar su valía. Así, Pablo Aparicio (sabiamente alineado con los padres) se escapaba en las inmediaciones del corner izquierdo y de un habilidoso centro-chut colocaba el balón en la malla con la colaboración de un defensor.

El partido quedaba en 2-1, dejando las cosas donde debían estar.

Alejandro & Marcel